BOCINS DE VIDA

2011-11-21T19:06:00.000+01:00

El sabor dels teus petons. Una bona conversa. Fluir. Abandonar-me en la meva galàxia paral·lela. Perdre'm entre la gentada d'una gran ciutat. Sentir el fred de la muntanya. Respirar fons. La calidesa de l'amistat de veritat. Fallar, equivocar-me i saber rectificar. Tocar-te. Aconseguir gaudir del present de forma prolongada. Saber perdonar. Un bany a alta mar. Sentir-me minúscul en la immensitat. Fer-me gegant en les teves carícies. Dormir al desert. Contemplar la foguera del teu cos. Els espàrrecs silvestres. Canalitzar la por. Riure fins a plorar. La llum i la foscor. Viatjar sense dia de retorn. Tornar a casa i... què hi dius, ens aparellem un altre cop?

Make me feel better

by Natura Selection

2011-11-14T21:02:00.000+01:00

El amante guisante matará monstruos por ti y te protegerá en los días malos.

2011-09-13T22:11:00.001+02:00

Sofía, Ada, Jimena, Nerea, Alessia, Jana, Izan, Martina, Xavi, Carla, Lucía, Júlia, Aleix, Clhoé, Víctor, Daniel, Noa, Martina, Adrià, Mateo, Martí, Gema, Álex, Ella:

Benvinguts Molinets!!!

Torna a començar un nou curs, una nova aventura. Junts gaudirem, riurem, plorarem, ens divertirem, sentirem, aprendrem i a poc a poc, anirem creixent. Intensament.

I sabeu? De ben segur que tot, tot, serà genial e inoblidable...

2011-08-02T19:30:00.000+02:00

I sentir, després de molt de temps, alguna cosa molt semblant a la felicitat...

2011-07-04T23:22:00.000+02:00

"Let it be, let it be, let it be, let it be,

whisper words of wisdom, let it be."

Let it be, The Beatles

2011-06-01T22:29:00.001+02:00

"Blackbird singing in the dead of night

take these broken wings and learn to fly.

All your life

you were only waiting for this moment to arise."

Blackbird, The Beatles

2011-05-18T21:39:00.001+02:00

"I mentre arriba el coi de metge, el soldadet

es tranquil·litza repetint

què farà, on anirà, si sobreviu:

"Aniré a ma mare ben vestit

i, abans que res, li hauré de dir

que em perdoni per tractar-la sempre així;

aniré a la Margarida a fer-li un fill

per només veure'l intuir

que l'estimo més del que m'estimo a mi"."

La cançó del soldadet, Manel

2011-05-01T15:42:00.001+02:00

"Sota una estrella

hi haurà algú sempre

que sigui com tu,

que estigui perdut."

Sopa de Cabra, Sota una estrella

2011-04-16T13:29:00.002+02:00

"Little darling, it's been a long cold lonely winter.
Little darling, it feels like years since it's been here.
Here comes the sun, here comes the sun
and I say it's all righ."

The Beatles, Here comes the sun

2011-04-09T15:20:00.000+02:00

"Just in time

I'm so glad you had

a one-track mind like me.

You gave my life direction,

a game show love connection

we can't deny."

Train, Hey soul sister

2011-04-04T21:32:00.002+02:00

"Quan formi part dels teus records,
tanca els ulls, seré dins la foscor.
Serà el moment en què entendràs
perquè no em vaig acomiadar."

 Gossos, El camí

2011-03-28T01:35:00.009+02:00

Va tombar a la dreta i les llambordes del carrer van donar-li la benvinguda. Va apagar el motor del cotxe alhora que respirava, nerviosa, i procurava calmar-se contant fins a cinc, deu, quinze. Alçà la vista. L’antiga casa de l’àvia aparegué davant seu, monumental i freda. Feia deu anys que no trepitjava el poble. Li van caldre pocs segons per adonar-se que res havia canviat. Els anys no semblaven tractar-ho tot igual.

A la Bet li va costar obrir la porta, el pes dels temps semblava haver-s’hi aferrat amb força. La foscor de l’interior va fer-la retrocedir i replantejar-se la visita. “Potser no hauria d’haver vingut, potser encara no és el moment”. Però si no era aleshores, no seria mai, de manera que va decidir obrir les finestres i deixar que el sol del migdia omplís l’estança. Els mobles, coberts per llençols vells i polsegosos, s’amuntegaven arreu. La Bet caminava amb cura mentre el terra cruixia a cada passa i ho observava tot com si fos el primer cop. La sala principal li semblà molt més petita de com la recordava. Al costat, la petita biblioteca, ja buida, perdia tot l’encant i la màgia. La cuina estava idèntica a l’últim cop. Al costat de la taula del menjador, una cadira atrotinada amagava una capsa de fusta que li va despertar la curiositat. La Bet l’obrí amb cura. Papers vells, botons i fils de colors. I a sota de tot, el fermall violeta que la va transportar.

Nit d’estiu xafogosa. A la plaça, alguns veïns s’animaven a ballar al ritme de l’orquestra, mentre que d’altres s’estimaven més fer petar la xerrada asseguts en cadires de vímet i sense parar de ventar-se. El vi corria i enrogia les galtes. La Bet voltava amb la Irene i la Maria. Nit de festa major, la seva nit. Les tres joves xiuxiuejaven secrets d’adolescents i reien en un racó apartat. Però la Bet tenia el cor i l’ànima a l’altra banda, on els nois gaudien, on l’Enric no li treia ni els ulls ni el somriure de sobre. Els somnis de la Bet van començar a veure la llum amb aquella calor insoportable del mes d’agost, la mateixa que també li portà el més gran dels seus malsons.

La mà de Bet tremolava subjectant el fermall. Els records encara feien massa mal. Va sortir de la casa a correcuita i engegà el cotxe ràpidament, amb decisió. Fugir, sempre fugir. Deixar enrere el que no volia la feia sentir més segura i menys vulnerable.

Poc es pensava ella que al cap d’uns mesos tornaria a passejar per aquell poble. La casa de l’àvia seria ja casa seva. El sol tornaria a escalfar les parets i els llençols vells s’emportarien totes les pors. Poc es pensava ella que la vida tornaria a somriure-li, que amb la petita Júlia en braços tornaria a tenir ganes de tirar endavant malgrat tot aquell feix de records dolorosos, amargs, gèlids...

2011-03-22T20:12:00.001+01:00

"En els meandres

grocs de lliris, verds de pau

sento com si em seguís

el teu batec suau."

Màrius Torres, Cançó a Mahalta

(musicada per Lluís Llach)

Foto: http://www.flickr.com/photos/celclar/

2011-03-21T23:39:00.000+01:00

"La primavera ha llegado a la ciudad y no sabes lo bien que me sienta papa.

Ya es primavera en,

en la ciudad Condal.
Primavera, primavera, primavera, primavera,

primavera, primavera, primavera, primavera."

Delafé y Las Flores Azules, La primavera

2011-03-17T23:22:00.001+01:00

16 d’agost de 1998

L’avi està molt malament. La mare no em vol dir res, però els silencis i els seus ulls de vidre són delators. Avui hem dinat tots junts sense dir paraula. Jo no sé què fer, no sé ni com moure’m, ni tan sols si val la pena parlar, perquè el sol fet de respirar gairebé fa mal. Només sé refugiar-me entre les quatre parets de l’habitació i buscar consol entre papers. Sona el telèfon. Sento la mare com parla entre sanglots. No vull sentir com s’apropa. No vull que entri a dir-me el que ja espero.

L’avi. Sempre tan distant, gairebé inabastable, i alhora estranyament còmplice. El veig envoltat de fum. El veig a la seva butaca. L’intueixo a l’ascensor i sento com obre la porta de casa. M’aguanto el riure mentre fa veure que em busca per tot arreu mentre jo, immòbil al sofà, em tapo la cara amb les mans menudes. L’espanto mig nerviosa i em fa un petó. Però no m’explica cap conte abans d’anar a dormir, no juga amb mi, ja no hi és quan em desperto al matí següent i els pares vénen a buscar-me.

La mare no ve. El Pol segueix fent deures al menjador. Li acaba de demanar al pare que li expliqui un problema de matemàtiques que no entén. M’agradaria tenir la seva innocència per poder distanciar-me d’aquests sentiments que fan tant de mal.

No ploro. No sé per què. Només dóno voltes al cap. Me’n penedeixo del que no he viscut amb ell i maleeixo el que ja no tindrem temps de viure. Aquest matí he trobat la nota que em va escriure el dia que vaig fer la comunió. A la meva princesa, amb tot l’amor del seu iaio. I sense voler-ho, ja l’he trobat a faltar.

Tornen a trucar. La mare ve cap aquí.

2011-03-06T17:21:00.001+01:00

"No t’espantis però ara voldria dir-te

que ho ets tot per mi i que jo puc ser tot teu.

Vull sentir-te explicar la teva vida,
els teus somnis i els teus grans secrets."

Manel, Ceràmiques Guzmán

2011-02-28T20:49:00.003+01:00

The Smiths, There is a light that never goes out

2011-02-24T08:17:00.003+01:00

Aquí dreta enmig de la multitud de gent que omple el local, mojito en mà i movent els glaçons perquè passegin amunt i avall del got de tub, em dóna per pensar en com han canviat les coses en un moment i repasso què ha passat al meu voltant mirant les fulles de menta que neden pel licor. Fa un parell d’hores maleïa la pluja que em faria bufar els cabells, m’emprovava tres modelets diferents dubtant com sempre del més adequat i desitjava rebre una trucada que m’alegrés la nit. Fa una estona trepitjava bassals mentre cridava a tots que espavilessin perquè havia de pixar urgentment. Sense vergonya i amb confiança.

Ara xarrupo somriures idiotes i sinceritat alcoholitzada mentre em desfaig perquè em miri, perquè em parli, perquè no es separi del meu costat, perquè m’envïi un senyal. I què espero? Què vull? T’hi llençaries? Jo que sé però... Uf, perquè li dóno tantes voltes a les coses? No estic aquí passant-m’ho bé? Ho veus, burra, ni te’n recordes de la trucada. I la de vegades que has volgut oblidar-te de desitjar! Mira què fàcil avui, aprofita!

Al lavabo altre cop. Mira quina cara fas... I aquests cabells? Poca cosa pots arreglar ara. Va, total, més val oblidar-se’n! On coi s’ha ficat la Lali? La molt... Sí, deu estar fumant a fora i em deixa aquí, amb la meva tonteria adolescent i el got buit.

Què m’està passant? Ja tens una edat, posem-nos seriosos, para de fer l’idiota i centra’t. Torna-t’ho a repetir, no tens quinze anys, tanta tonteria! Són imaginacions meves o potser està pensant el mateix que jo? Aquell somriure...

Ara camino al seu costat camí de no sé on. Hem perdut de vista els altres, que fins fa un moment eren davant nostre guiant-nos el pas. Ha deixat de ploure. Me’l dec escoltar embadalida. No sé què fer. Sí, em deixo portar com em diu tothom, sí. S’ha aturat davant meu i m’està mirant amb aquests ulls que no saps què diuen i que cada cop tinc més a prop. Algú comenta que cauen gotes? Jo ja m’he oblidat de la pluja.

2011-02-23T22:24:00.005+01:00

"Ya hace algunos siglos que he empezado a sospechar
que he caído sin quererlo en tu gravedad.
Es como si andara siempre en espiral,
cuando encuentro una salida tú apareces, niña imantada.

Y ahora yo he de admitirlo.
Y ahora yo presiento que has vencido
y no hay manera humana de escapar.

Así que alégrate lo has conseguido,
los días sin ti serían precipicios.
No hay manera humana de escapar.

Nadie, nunca nadie, nadie excepto tú
puede enviarme hacia el espacio y devolverme hacia su cama.
Y en las horas más oscuras me harás levitar.
En descuidos crearemos universos, niña imantada.

Y ahora yo he de admitirlo.
Y ahora yo presiento que has vencido
y no hay manera humana de escapar.

Te voy a contar este misterio,
simple y eficaz el roce de mis dedos te ha magnetizado
y ahora tú... y ahora tú... y ahora tú... y ahora tú...

Así que alégrate lo has conseguido,
los días sin ti serían precipicios.
No hay manera humana de escapar.

Así que alégrate lo has conseguido,
los días sin ti serían precipicios.
No hay manera humana de escapar."

 Love of lesbian, Niña imantada

2011-02-20T18:03:00.001+01:00

"Y ya lo sé, otra vez ha sucedido,
volaron los manteles y el domingo se hizo especial.

Flotaba en azoteas todo mi deseo,
un solecito bueno y tus faldas al viento,
nada más."

Love of lesbian, Domingo astromántico

2011-02-16T20:53:00.004+01:00

Hi havia una vegada una princesa que vivia desitjosa de trobar el seu príncep blau. De ben petita ja somiava en topar amb algú amb qui passar la resta de la seva vida. Buscava un noi afable, atent, afectuós, dolç, que la fes riure i la tractés com una reina, algú a qui poder estimar sense condicions. Algú, si més no, amb qui compartir el camí. No s’esperava, però, que la tasca fos tan difícil.

Als deu anys va descobrir per primer cop un grapat de papallones voleiant pel seu estòmac quan, a punt de marxar d’excursió a Montserrat, un company de l’escola se li va apropar decidit i va exclamar: “Vols seure amb mi a l’autocar?”. La princesa, sorpresa, va començar a notar un nervi que la rosegava de cap a peus i quasi no li va sortir la veu per respondre-li un sí ple de vergonya. El viatge d’anada i tornada va ser, per ella, el millor de la sortida.

Als catorze anys va començar a veure com les seves amigues princeses anaven trobant petits projectes de prínceps blaus amb qui compartir els maldecaps de l’adolescència. Coca-cola, tardes de cinema i quatre petons robats convertien les princeses en fleumes irreconeixibles. Però ella, mirant-les, només sabia sospirar i envejar-les. Es preguntava per què havia de ser diferent. Fins i tot la princesa Amiga-de-l’ànima va voler ajuntar-la amb un xicot que creia ben plantat, però pel qui no sentia res d’especial. Va ser aleshores quan va aprendre que els sentiments forçats no podien funcionar de cap manera.

Als disset anys va conèixer el seu primer príncep blau. Un noi encantador que la feia viure en una primavera constant. La princesa observava el món dins d’un núvol de cotó fluix. Però els núvols, de cop, es van tornar grisos. La gran tempesta va fer-li descobrir que ella no era l’únic capritx del suposat noi encantador. Va ser aleshores quan al cor de la princesa va aparèixer la primera esquerda.

Als vint-i-pocs va conèixer un altre príncep blau. Un príncep que de seguida va guanyar-se molts punts. Amb ell va descobrir coses que fins aleshores desconeixia. Amb ell va crèixer, va ser feliç. Amb ell va viure alguns dels moments claus de la seva vida. Amb ell va canviar la seva vida. Tant, que va tornar-se monòtona, simple i rutinària. Amb ell va adonar-se que l’amor sovint té data de caducitat. Sí, hem de parlar. I no van ser feliços, ni van menjar anissos. Va ser aleshores quan va entendre que els finals de conte no existien.

La princesa començava a estar farta. No entenia què li passava. Es sentia desil·lusionada amb el món que l’envoltava. Tot començava a fer-li massa mal. En aquella època van aparèixer un parell d’esquerdes més al seu cor.

Als vint-i-tants va creuar-se amb el príncep blau Canalla. Guapo, carismàtic, seductor. Una atracció imparable la va empènyer cap a ell. La fugacitat dels instants feliços la feien sobreviure enmig del desencant. Se sentia totalment atrapada per aquell príncep i tot i intentar evitar-ho un i mil cops, sempre acabava caient al pou del seu encís. Va ser aleshores quan va sentir-se, per primer cop en tot aquell temps, totalment perduda, vulnerable i fràgil. Les esquerdes del seu cor van engrandir-se un parell de centímetres.

La princesa va començar a pensar que mai trobaria el seu príncep blau. Va començar a creure que estava destinada a estar sola al seu palau i que ningú podia estimar-la. Vivia els dies sense il·lusions, sense somriures, sense màgia. Va decidir no buscar més. Tenia el cor dolgut i cansat. Se sentia massa esgotada per perseguir somnis impossibles.

Un dia va creuar-se amb un príncep groc. La princesa va somriure. El príncep groc va acariciar-li la mà. La princesa estava espantada de veure com el seu cor començava a bategar un altre cop i va voler allunyar-se d’ell. Tinc por de caure. Però el príncep va lluitar contra fantasmes i monstres i va aconseguir agafar-li la mà amb força a la princesa. No et deixaré caure. Al voltant de la princesa van tornar les il·lusions, la màgia i la força. Començava a sortir el sol. Començava a veure-ho tot d’un altre color. I no era pas blau.

2011-02-15T19:25:00.002+01:00

"Dime con tus dedos
Que no habrá más peros
Que siempre seremos
Mientras nos toquemos
Luz entre las ramas
Seis de la mañana
Llegan los colores
Nacen las fragancias
Dime esa palabra
Que tus ojos cantan
Como fluye el viento
Como corre el agua
Entre las montañas
Bésame los labios
Tócame la cara
Que me tiembla el alma"

Delafé y las Flores Azules, Solo palabras

2011-02-08T21:45:00.003+01:00

Et remous al llit i inspires profundament. Et costa obrir els ulls. Badalles alhora que endevines un raig de sol que entra pel balcó entre les cortines. Notes el seu braç que descansa sobre el teu cos nu i estires el teu per arribar a agafar-li la mà, entrellaçant els dits amb cura per no despertar-lo. S’apropa amb els ulls tancats i un moviment lent i et fa un petó dolç a la galta. Et gires i li’n tornes un als llavis. Us moveu, us abraceu, un altre petó, us torneu a acomodar ben enganxats i tornes a tancar els ulls. Perds de vista el sol polsegós.

L’estona se’t passa ràpid, tot i que quan tornes a despertar-te t’adones que el rellotge ha mogut les agulles durant uns quaranta minuts. Et gires i el mires. Xiuxiueges un bon dia i quatre petons es fan trenta. Us busqueu amb un desig impacient i urgent. Feu l’amor mig adormits però assaborint cada minut. La respiració entretallada es barreja amb el so de les passes dels primers vianants que passen sota el balcó.

La dutxa a quatre mans et reactiva. Surts al carrer i et sembla un gran dia. El mires per comprovar que sí, que segueix allà, agafat a la teva mà. Busqueu una plaça tranquil·la i agradable i localitzeu una taula a la terrassa d’un bar. Endrapes l’esmorzar i les seves paraules. Et sembla que has fugit del món, que no hi ets. La fullaraca que durant tant de temps t’havia envoltat els ossos ja ha voleiat arreu. Les seves ninetes t’hipnotitzen. Què penses? I només se t’acut pensar en com la vida juga a destemps i mai deixa de sorprendre’t.

L’abric et sobra damunt de la moto. El vent et ve a la cara, agradable. Quasi no recordes l’últim cop que vas tenir una sensació tan pura. Quasi no recordes la darrera vegada que vas sentir-te tan tranquil·la i relaxada. Quasi no recordes quan va ser que respiraves amb aquesta força i energia. T’agafes fort i tanques els ulls. I et dóna per somriure, per exemple, perquè el sol no deixi mai de brillar amb aquesta intensitat.

I sí, te lo dedico, ja ho saps :)

2011-02-06T14:43:00.003+01:00

"Així doncs si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí.
Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar."

Manel, Al mar

2011-02-05T18:35:00.001+01:00

"Que sí, que sí, que bien,
que me encanta escucharte, adoro sentirte,
verte moverte y sorprenderte de pronto
haciéndote cosquillas en las rodillas.
Que sí, que sí, que bien,
que me encanta escucharte, adoro sentirte,
que el barrio es más hermoso desde que apareciste,
que hoy luce el sol en mi corazón."

Delafé y las Flores Azules, Mar el poder del mar

2011-02-03T20:22:00.003+01:00

"Báilame el agua. Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.

Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor. Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir. Aviva las ascuas. Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro,

que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma. Llámame tonto. Sacrifica tu aureola. Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres. No me asustes. Véte lejos. Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo. Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí. Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse. Échalo fuera.

Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos.

Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes?

Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.

Te invito a un café. Caliente, claro. Y sin azúcar. Sin aliento."

Báilame el agua

2011-01-29T15:34:00.001+01:00

Quan vaig descarregar la bossa a la cadira, la dona del davant va aixecar la vista cap a mi, però ràpidament va tornar a la lectura. Vaig asseure’m i vaig deixar anar un sospir per intentar tranquil·litzar-me. M’inquietava haver-me oblidat alguna cosa imprescindible, però no vaig voler tornar a repassar tot el que havia aconseguit encabir a les maletes. Vaig observar la dona del llibre. La calor començava a envermellir-li les galtes. Damunt les cuixes li descansava una petita bossa de mà de no més d’un pam. Vaig pensar en totes les coses que havia hagut de deixar en capses de cartró apilades a l’altell de casa els pares. Qui sap quan tornaria a obrir-les. Em va semblar curiós adonar-me de com m’havia lligat als objectes gairebé tant com a certes persones. Una intensa sensació de buidor va inundar-me els sentits.

Mentre mirava la meva bossa, el triple de gran que la de la dona lectora, la megafonia va anunciar el vol destinació Londres Heathrow i va dirigir tots els passatgers a la porta d’embarcament. Vaig agafar aire tot observant com la gent del meu voltant es col·locava en fila darrere el taulell on les hostesses comprovarien la documentació.

No sé fins a quin punt és normal dubtar d’una decisió que has meditat intensament quan aquesta ja és inevitable. El cas és que vaig quedar-me allà assegut, sense moure’m, pensant en aquell viatge, en el que suposava agafar aquell avió. Sabia que quan tornés tot seria diferent. Esperava i desitjava amb anhel que aquella estada suposés un canvi de dalt a baix i alhora m’aterria la idea. Ja hi tornava, com sempre, amb les eternes contradiccions. La fila avançava caminant per sota la pantalla que posava nom a nous somnis i em mostrava una passarel·la de rostres desconeguts capficats en el seu propi món. Si el desig d’oblidar m’havia encaminat a mi fins allà, què els havia mogut a ells a iniciar aquell viatge?

Des de la cadira podia veure el gran passadís de la terminal, testimoni mut de les meves cabòries. Un passadís llarg i fred que semblava impassible davant les vides que es movien entre les seves parets. I mirant-lo profundament, aïllat de tot, vaig voler veure-la. Vaig imaginar-me-la caminant cap a mi, amb els seus ulls, els que mai sabia què volien dir-me, clavant-se en els meus, avançant ràpid, corrent, aturant-se al meu davant. Demanant-me que no marxés. Enviant un senyal. Un et necessito amb mi, aquí disfressat de i què se t’hi ha perdut, allà?

− Disculpi, tanquem en dos minuts. Ha d’embarcar?

La seva mà agafant la meva. Una abraçada esgarrapant-me la pell. Un senyal.

− Sí.

2011-01-27T22:37:00.000+01:00

Les fotografies formaven un cercle al voltant de la petita sala. Els tretze panells, de mides diverses, envoltaven una falsa columna de color fosc situada al centre que descobria una breu biografia de l’artista. El blanc i negre de les obres lligava amb el to granatós de les parets, tan sols il·luminades per uns llums gairebé invisibles que emmarcaven cada una de les fotografies. De fons, dues veus penetrants cantussejaven i es barrejaven per moments amb el so de les passes del vigilant de l’exposició, que treia el cap només cada quart d’hora per comprovar que tenia poca feina.

Va entrar sola. Va fer una volta ràpida a la sala i seguidament va aturar-se a la columna que resumia en dotze línies la vida del fotògraf. Llegia amb els braços creuats, movent el cap amunt i avall de manera subtil. Va tornar a passejar per la sala, aquest cop a pas lent, aturant-se davant cada un dels grans panells que retrataven gent de tota mena.

Va entrar sol, amb els auriculars ben enganxats a les orelles i les mans a les butxaques de la caçadora. Va girar el cap un instant a banda i banda i va decidir començar a caminar cap a la dreta.

Ella s’aturà davant del panell més gran. Retratava una noia que mirava fixament a l’objectiu, de perfil. Els cabells li tapaven part del rostre però deixaven al descobert una llàgrima que caminava galta avall. Va estar una estona llarga davant d’aquella fotografia i de manera inevitable, ell va acabar aturant-se al seu costat.

− Puc preguntar-te per què ploraves?

Ella va sospirar i trigà una estona a contestar, observant els seus ulls de vidre:

− La vida...

− M’agrada. Aconsegueix transmetre, impactar. Aquesta mirada amaga secrets i deixa una petjada a l’ànima. És un gran retrat. Felicita l’autor. – va dir, acomiadant-se.

Ella, de nou sola, seguia immòbil. Sense treure la vista de la fotografia, va remenar la bossa durant uns segons. S’apropà a la imatge que la mostrava i agafant amb força la navalla, atravessà el seu propi rostre de dalt a baix.

2011-01-25T19:24:00.000+01:00

"De vegades penso que no sóc l'únic que està en coma,

hi ha molta gent en aquest hospital que no sap com parlar ni estimar."

Polseres vermelles

2011-01-23T21:08:00.002+01:00

"Hold me tight

let me go on loving you.

Tonight, tonight

making love to only you.

So hold me tight

tonight, tonight

it's you, you, you, you."

The Beatles, Hold me tight

2011-01-16T00:23:00.001+01:00

" 'Cause maybe you're gonna be the one that saves me"

Oasis, Wonderwall

2011-01-09T23:25:00.002+01:00

"No quisiera perderme tu tren
y saber lo que es malgastarte. (...)

Sólo soy esa cara de idiota."

Nena Daconte, Idiota

2010

2010-12-31T23:54:00.015+01:00

He viscut en tres pisos diferents.

He acabat el meu primer any de tutora.

M’han donat una beca.

He estat sola a Anglaterra durant un mes.

He passejat moltes hores sola per la ciutat.

He anat a veure dues pel·lícules al cine en una mateixa tarda.

He plorat massa.

He sentit com mai.

M’he emocionat en assabentar-me de l’embaràs de l’Anna i, al moment, conèixer el de la Marta.

He somrigut sabent que serien nenes. Les dues.

M’han fet molt de mal algunes paraules, actituds i gestos. De vegades inexistents.

He rigut poc.

He llegit força.

He escrit bastant.

He començat a viure sola.

He adoptat un gat.

He donat importància a un munt de coses.

He deixat de donar-li importància a algunes altres.

He gastat molts diners.

He estalviat massa pocs.

He regalat alguns.

He vist massa poc al meu germà.

Gairebé no he parlat amb ell.

He estimat molt. Massa.

He perdut il·lusions.

He descobert un llibre de capçalera: Les veus del Pamano.

He deixat de planxar roba.

He tornat a fer servir barnús.

He fet l’amor a la platja.

He passat moltes hores de més a la feina.

He dutxat a vint-i-cinc nens, els he ajudat a menjar, a vestir-se, els he fet escoltar el Bona nit abans de dormir i el Bon dia en despertar-se.

He millorat el meu anglès.

M’he manifestat a favor del meu país, de la meva cultura, de la meva llengua i dels meus drets.

He conegut gent de diverses parts del món.

M’he odiat molt.

M’he estimat poc.

He dubtat de moltes coses.

He descobert el poder de les paraules i he vibrat amb elles.

He passat moltes nits en blanc.

He permés que la falta de respecte d’un pare m’enfonsés durant uns dies.

He tornar a llegir dues novel·les de’n Murakami.

He passat molt de fred. No tanta calor.

He dubtat com mai de mi mateixa i de la meva vida.

He estat molts dies sense parlar amb els meus pares.

M’he comprat molts llibres.

He descobert l’afecte que s’arriba a agafar a un animal de companyia.

M’he decebut amb algunes persones.

He menjat poc i malament.

He tingut moltes desil·lusions.

He anat diversos cops sola a Sitges per pensar.

He tingut dies dolents a la feina que m’han fet replantejar-me moltes coses.

He enyorat molt.

He desitjat tornar enrere.

He confiat en el poder del temps i m’he endut una patacada.

Un concert de jazz m’ha fet somiar.

He llençat missatges de socors que no han tingut resposta.

He seguit trasbalsada per algú.

He tornat a fer un viatge amb la meva família.

M’he allotjat sola en un hotel.

He visitat una joia de llibreria.

Han dubtat de la meva edat.

He viscut la international friendship durant uns dies.

M’he sentit molt malament.

He desitjat marxar i deixar-ho tot enrere.

He tirat endavant una idea que em rondava de feia temps: un curs d’escriptura.

M’he fet un tall al dit que m’ha fet perdre-hi sensibilitat.

He trobat a faltar el meu iaio.

He dit algunes mentides per no fer patir.

M’he plantejat el meu futur i el meu passat.

M’he sentit feliç de tenir a l’Anna al costat.

No he entés certes paraules i actituds.

He gaudit de les classes a l’Ateneu.

He descobert coses de mi que tenia molt endins.

M’he sentit incòmode en moltes ocasions.

M’he equivocat en moltes altres.

No he sapigut transmetre els meus sentiments.

M’he qüestionat el camí a seguir.

M’he sentit tranquil·la en poquíssimes ocasions.

He gaudit amb els meus nens.

M’he emocionat amb les notes d’alguns pares a final de curs.

He vist dos musicals londinecs.

He fet un viatge amb la meva mare.

He rebut un munt de roses per Sant Jordi.

Per primer cop, no he gaudit del dia de Sant Jordi.

He trobat a faltar els meus pares.

M’he sorprés amb les casualitats de la vida.

He tingut molta por.

He passat moments fantàstics amb tu.

He somiat desperta.

He fet vint-i-cinc anys.

He odiat el dia del meu aniversari.

M’he guardat coses per mi que hauria volgut ser capaç d’explicar.

M’he banyat despullada a la platja de nit.

Encara no he descobert què et ronda pel cap.

He desconectat del món.

He maleït alguns moments.

He tingut por de perdre’t.

M’ha fet mal veure que no sóc important per segons qui.

He observat molt.

He parlat força en anglès.

Se m’han espatllat moltes coses.

He donat moltes voltes al llit.

M’he comprat un netbook.

He pensat massa en tu.
He visitat el Mercat de les Flors, el Lliure i l'Auditori per dins.

M’ho he passat genial amb tres adolescents suïssos.

M’he obsessionat amb una cançó: Hey soul sister.
He aprés a posar una funda nòrdica sola.

M’han abaixat el sou.

He conduït massa poc.

El cor m’ha fet molts salts.

M’he sentit molt vulnerable.

M’he adonat que sóc excessivament fràgil.

He descobert Els Amics de les Arts.

He fet horaris anglesos.

He renunciat a esperar segons què.

He fet massa visites a l’Ikea.

He perdut.

M’he sentit perduda.

No he sabut trobar explicació a certs comportaments propis.

He mirat la lluna.

M’he penedit de certes coses.

He sigut capaç de coses que mai hagués pensat que pogués fer.

He pensat molt. Moltíssim. Massa.

He valorat moments ja viscuts.

M’han faltat respostes a moltes preguntes.

He volgut que fossis al meu costat.

T’he odiat en alguns moments.

M’he hagut d’espavilar a la força.

He començat a fer un registre dels meus llibres.

He vist recitar poemes al menjador del pis.

M’he sentit desbordada a la feina.

M’ha frustrat no saber fer-ho bé.

He tingut enveja.
He anat a veure la mateixa obra de teatre dues vegades.

He volgut que el temps s’aturés.

He volgut que el temps passés ràpid.

Se m’ha caducat el menjar.

M'he sentit culpable sense motius.
He volgut cridar molt fort.

Alguns dies m’ha fet mandra sopar.

He esperat una trucada o un missatge que no ha arribat.

He escrit una carta que després he estripat.

He perdut esperança.

He fet patir els meus pares.

He tornat a veure els meus altres cosins.

M’he preguntat què he fet malament.

He volgut poder dormir molt.

Alguns cops he sigut poc prudent.

He seguit vibrant amb els Beatles. Fins el final.

M’he conegut més a mi mateixa.
M'he promés no fer coses que després he fet.

M’he preguntat si valia la pena.

M’he alegrat amb algunes notícies.

Una abraçada especial m’ha relaxat.

M'he sentit més sola que mai.

He pensat que tot podia canviar.

A veure si és veritat.

2010-12-29T14:16:00.000+01:00

"I si només mirant-te pogués desvelar

els teus secrets més profunds?

I si només mirant-te pogués sentir

amb el teu cor?

I si en només un instant fos possible

saber exactament

qui som l'un per l'altre?"

Albert Espinosa, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo

2010-12-27T20:56:00.001+01:00

M'agradaria...

ser prou forta per vèncer la por.

2010-12-26T11:17:00.000+01:00

"Amb paper de diari he creat un enrajolat
per anar de l’entrada al lavabo
sense por de caure o de relliscar
damunt dels plors que t’he amagat."

Els Pets, Draps de cuina

2010-12-19T17:25:00.000+01:00

"Han de venir tiempos mejores,
cometeré más errores, daré menos explicaciones,
y haré nuevas canciones

en las que te cuente cómo, últimamente,
son tan frecuentes tristes amaneceres
ahogando mis finales,

repetidos, cansados, miserables,
llenos de soledades.

De un tiempo a esta parte
me cuesta tanto, tanto,
me cuesta tanto no amarte...."

Ismael Serrano, Últimamente

2010-12-17T23:18:00.001+01:00

"S'ha fos, s'ha perdut,

però no miris enrere, és molt millor.

Vull anar amb tu, vull que m'arrosseguis

on tot sigui tebi, dia i nit també."

Els Amics de les Arts, No miris enrere

versionant Oasis, Don't look back in anger

2010-12-12T10:22:00.000+01:00

"I amb un programa

per a teixits delicats

em trauré amb calma

les taques que m'has deixat."

Els Pets, Draps de cuina

2010-12-11T13:36:00.000+01:00

"I'd swim across lake Michigan
I'd sell my shoes
I'd give my body to be back again
In the rest of the room
To be alone with you"

Sufjan Stevens, To be alone with you

2010-12-09T07:58:00.004+01:00

Hagués volgut aturar el temps en meitat d’aquella nit freda que li regalava companyia, però el sol va tornar a sortir. Es va despertar abans que ell i va realitzar tot el ritual d’accions matineres amb una minuciositat impecable. Vols café? Sí, si us plau. Llet? No, el prendré sol. I al cap de res, sota la porta, un petó als llavis i un ja ens veurem mentider. I en tancar-la, els dos van seguir fent la seva vida, tal i com ell volia i ella maleïa.

"Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son."

Julio Cortázar, Amor 77

2010-12-08T20:18:00.009+01:00

I allà, davant del quadre impertinent d’aquell artista desconegut,

es va adonar que ells dos només havien caminat agafats de la mà un sol cop.

Va ser després del seu primer sopar junts,

quan la passió ensopegava amb les passes nocturnes

i les il·lusions es menjaven a mossegades totes les pors.

"Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació."

Pere Calders, Balanç (a Invasió subtil i altres contes)

2010-12-07T20:02:00.001+01:00

"Qui collons ha escrit el guió de la meva vida?"

Infidels

2010-12-05T22:11:00.002+01:00

"Hope there's someone

Who'll take care of me

When I die, will I go.

Hope there's someone

Who'll set my heart free

Nice to hold when I'm tired."

Antony and the Johnsons, Hope there's someone

2010-12-03T00:06:00.001+01:00

"Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren

imatges que no se'n van."

Gossos, Corren

2010-12-02T23:53:00.002+01:00

Avui és dissabte. Només despertar-me, el papa m’ha promés que em portaria al parc, però jo no en tenia ganes. He fet mala cara, no cara enfadada però tampoc cara contenta. Crec que he fet una cara amb una boca recta d’un costat a l’altre, que vol dir xip-xap, que no està malament però que podria estar millor. L’Anna li fa al Xavi quan es porta regular: una cara amb dos puntets que són els ulls i una ratlleta recta que és la boca. Li dibuixa en un gomet groc, que també vol dir xip-xap, perquè és com un semàfor: verd vol dir molt bé, groc regular i vermell malament. És fàcil.

Doncs he posat aquesta cara i ell s’ha pensat que encara estic enfadada per allò d’ahir a la nit. Li he explicat moltes vegades que no, però he sentit com li deia a la mama, molt fluixet, que no m’hauria d’haver fet menjar els espaguetis a la força. I és veritat, no ho hauria d’haver fet. Quan el papa li ha dit això a la mama m’ha vingut un altre cop una mica de mal de panxa, perquè he recordat aquelles ganes de vomitar i quan no m’he pogut aguantar i he embrutat tot el conillet blau que em va regalar la tieta Dolors i s’ha tornat de color vermell, que era la salsa dels espaguetis. Els papes m’han dutxat sencera, i això que era molt tard. El Marc no s’ha assabentat de res i només dormia al seu bressol sense moure’s gens ni mica.

Però jo no estava enfadada amb el papa per això dels espaguetis. El problema era que no volia trobar-me a la Berta al parc. I l’altre problema ha sigut que ell no ha entés la meva cara i ha començat a vestir-me tan ràpid com la llebre del conte que ens va explicar l’Anna. M’ha preparat un got de llet amb Nesquik (el Cola-Cao no m’agrada perquè fa molts trossets) i una torrada de pa amb mantega i melmelada de prèssec. I mentre esmorzava m’he posat tan nerviosa pensant en la Berta que he començat a plorar i se m’han escapat unes gotetes de pipi. I el papa no entenia res i només feia que abraçar-me i em preguntava què em passava. I la mama, que em coneix molt, li ha dit que segur que tenia algun problema amb algun amic, però és que la Berta no és amiga meva. Quan he acabat d’esmorzar hem parlat i hem decidit anar a passar el dia al zoo. D’això sí que en tenia ganes!

Feia molt que no anàvem al zoo. Quan era petita vaig decidir que seré veterinària perquè la mama em va explicar que és el metge dels animals i a mi m’encanten els animals. El Marc és el primer cop que ve al zoo, els papes sempre deien que encara era molt petit per portar-lo. Ara diuen que ja ha crescut i per això avui hi hem anat. Però jo no crec que el Marc hagi crescut, perquè moltes vegades fa coses de bebès. Quan alguna cosa no li agrada es posa a cridar i quan vol les meves joguines fa sorolls enlloc de demanar-me-les parlant, perquè ell encara no sap parlar bé. L’Anna diu que hem de demanar les coses parlant, perquè sinó semblem bebès i nosaltres ja tenim quatre anys i sóm nens grans. I també diu que no podem cridar, perquè llavors semblem animalets de la selva que és el que sembla el Marc quan es posa a cridar.

He vist un munt d’animals: elefants, tortugues, camells, foques, lleons… Però el que més m’ha agradat han sigut el dofins. Saltaven molt i jugaven amb una pilota com nosaltres al cole. M’han vingut ganes de fer pipi, però m’ho estava passant tan bé que no he dit res i m’he aguantat. Una nena ha pogut sortir a tocar un dofí que era el meu preferit perquè saltava molt amunt però jo no m’he enfadat, perquè he pensat que quan sigui veterinària els podré tocar quan vulgui. I quan sortiem de l’espectacle dels dofins ha passat allò.

Jo tenia molt, molt de pipi. La mama m’ha agafat de la mà mentre el papa s’enduia el cotxet amb el Marc. Hi havia molta gent que no ens deixava caminar i a mi se m’escapava. He mogut les cames i he apretat la panxa i tot el cos. I m’ha entrat calor i no ens deixaven passar i hi havia molta gent i nens que cridaven quan veien el dofí passar per aquells vidres de sota l’aigua. I jo ja no volia veure el dofí, només volia arribar al lavabo per poder fer pipi. I llavors l’he vista i ella m’ha vist. La Berta ha vingut amb la seva mama per dir-nos hola i com estàvem. I de cop i volta la mama s’ha oblidat que jo tenia pipi i s’ha posat a parlar. I la Berta m’ha tret la llengua moltes vegades i em mirava amb una cara lletja. Jo em movia tant que semblava que ballava. La mama se n’ha tornat a recordar i com que estàvem davant la porta del lavabo i les mames volien parlar, ens han deixat anar soles. I jo no volia anar-hi però tenia tant de pipi…

Hem entrat agafades de la mà però a dins li he deixat anar ràpid. Jo volia anar corrent al vàter però la Berta m’ha agafat del braç. He intentat deixar-me anar però ella m’ha apretat més fort encara i quan he aconseguit que em deixés m’ha donat una empenta contra la paret. M’ha mirat amb una cara de gomet vermell i m’ha dit que el dilluns em pintaria la jaqueta amb el retolador de color negre que és el més lleig de tots. I quan m’ho estava dient m’he posat tan nerviosa que m’he fet pipi a sobre. I ha quedat tot el terra mullat. I la Berta s’ha posat a riure i a dir-me que era una nena petita. M’he enfadat tant que he sortit corrent i la mama ha hagut de sortir corrent darrere meu.

Fins fa una estona no m’he atrevit a explicar-li tot a la mama. I tot és tot. Perquè també li he hagut d’explicar que la Berta no és amiga meva perquè l’Àlex diu que ara no és només el seu nòvio. Ara també és el meu nòvio i ella no li agrada perquè només vol que sigui seu. Jo li vaig explicar que s’havia de compartir, com diu l’Anna quan juguem a la classe, però ella no vol. No entenc perquè la mama ha fet una cara verda de contenta mentre li explicava això. A mi no em fa gens de gràcia.

2010-11-27T20:55:00.001+01:00

"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera.

Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall;

si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies..."

Maria Barbal, Pedra de tartera

2010-11-25T22:19:00.002+01:00

Un glop d’aire gelat li colpejà la cara just en tombar el carrer. De seguida va rebregar la bufanda mirant d’assegurar-se que cap bocinet de pell quedava exposat a les conseqüències del gèlid vent del nord que acompanyava el vespre. Mirà el cel i li demanà una treva temporal. Però el temps, que no estava per històries de princeses, va respondre-li amb un xiulet contundent i precís que va fer girar els paraigües que gosaven desafiar-lo. Al moment, un grapadet de gotes diminutes, finíssimes, va aventurar-se a abandonar la fulla on havien reposat els últims minuts i li van saltar sobre els cabells. Però ella ni se’n va adonar i les gotetes iniciaren així, sobre la seva testa, una nova travessia.

Arribà al local cinc minuts abans de les deu. La porta d’entrada s’amagava sota dos esglaons i, només travessar-la, l’interior demanava a crits oblidar-se de l’hivern de gener. Algunes serpentines s’enteranyinaven pel sostre i suavitzaven els tons foscos de les parets. Les taules, molt baixes, s’emplenaven de cerveses i còctels que gairebé ofegaven l’espelma que les il·luminava. Li va semblar ensumar un lleuger aroma a canyella. Al fons, un parell de nois amenitzava la nit, guitarra en mà i somnis frustrats ben amagats a la butxaca. El públic-clientela demanava cançons, reia, aplaudia, xerrava i bebia, tot alhora i gairebé sense respirar. Ella demanà una cervesa i s’acomodà en un tamboret alt, davant una lleixa a mode de barra que resseguia una paret plena de fotografies de la ciutat de mitjans del segle passat.

Els primers acords de la següent cançó la van transportar immediatament. En un moment va ser a la platja, negra nit, mastegant complicitat en un intercanvi de mirades i un somriure còmplice que de seguida els va convidar a desprendre’s de la roba i capbussar-se a l’aigua, a abraçar-se i resseguir-se la pell, a fer l’amor sobre la sorra ignorant la resta del món. Durant la primera estrofa va viatjar fins aquell sopar improvisat de pizza mandrosa i vi immillorable, i després cap a la pel·lícula que mai van acabar de veure aquella tarda de diumenge. Quan va arribar la tornada, i els cors de la cançó van inundar el bar, ella repassava la tarda que es van conèixer, de manera casual, com li semblava que passaven totes les coses importants de la vida. Aplaudiments i crits la van retornar a lloc.

Missatge: Vés demanant-me una cervesa, arribo en cinc minuts. Una versió dels Beatles acompanyà l’espera. Va repassar els altres noctàmbuls i va jugar a fabricar les seves vides. Davant, les dues copes reposaven, immòbils, alienes al ritme de la música, al soroll i als batecs intensos del seu cor. Cinc minuts de rellotge més tard, el tenia al seu costat explicant-li les últimes batalletes. Durant un instant ella només se’l mirava, callada, en silenci, mentre xarrupava glops insignificats de cervesa que intentaven dissimular la por alhora que procuraven descobrir què se li havia perdut pel camí en la lluita per les seves il·lusions.

Dues copes després ja reien com sempre comentant anècdotes i xafarderies. Van animar-se a cantar com si s’acabés el món i van ballar un parell de cançons. Una llarga ovació va donar per finalizada la primera actuació. Van tornar a seure extasiats i van acabar-se d’una glopada la tercera cervesa de la nit. I així va ser com, de cop, va arribar l’instant precís en què va ser conscient que tot havia canviat.

− Ja no t’estimo. – va sentenciar ella – M’acabo d’adonar que ja no t’estimo.

I va ser així com, de cop, tot va acabar.

Encadenant records

2010-11-24T20:55:00.008+01:00

El matí desperta gris i opac anunciant-me que no val la pena posar cap rentadora. Les primeres gotes de pluja ressonen a l’àmpit de la finestra marcant un compàs de tres per quatre i en un moment omplen el vidre de petites partícules d’aigua.

El fred m’envaeix tan ràpid com en el despertar d’aquella nit improvisada entre les muntanyes de Montserrat, quan la sortida del sol va acompanyar el vapor dels badalls mentre compartíem cafè i donuts. Aquell dia vaig intentar entendre, per enèsim cop, què és el que estava fent amb la meva vida.

Ho vaig intentar amb una força idèntica a la del dia en què les ninetes dels nostres ulls van creuar-se per primer cop entre somriures i festa, alhora que semblaven preveure un futur desconcertant.

Els mateixos somriures d’aleshores ja m’havien acompanyat durant els anys universitaris, tot i que en aquell moment la consciència d’estar vivint quelcom irrepetible s’escolava entre fulls i carpetes amb una facilitat desbordant.

Però el cert és que aquella època va ser-ho, d’irrepetible, tant com els moments en què, de petita, podia gaudir del meu avi en exclusiva, com quan jo em tapava la cara amb les mans ben obertes, asseguda al sofà, davant d’una truita i una torrada de pa amb tomàquet i ell feia veure que no em veia i em buscava per tot arreu.

Encara ressona dins el meu cap aquell taconeig rítmic que m’acompanyava fins a casa els avis. Les sabatetes vermelles amb taques blanques envoltaven els meus peus minúsculs i complementaven el somriure immaculat que em menjava el rostre durant els menys de deu minuts de trajecte, a un ritme tan perfectament compassat com el que sona per la finestra aquest dissabte de novembre.

2010-11-23T20:45:00.000+01:00

"Va perdre-ho tot, la partida i la vida"

Sopa de Cabra, El far del sud

2010-11-21T23:31:00.001+01:00

"Mentre intento descobrir

si encara sóc aquí.

Mentre intento recordar

què és el que vam perdre pel camí."

Gossos, Ja no m'escoltes

2010-11-15T20:58:00.000+01:00

ETS UNA CRIATURA

2010-11-13T11:43:00.001+01:00

"M'has estimat mai?"

Closer

2010-11-10T21:12:00.003+01:00

París, 3 de desembre de 1955

Joana,

M’estalvio el típic encapçalament. Estimada ho ets, d’això no en tinguis cap dubte, però penso que iniciar així aquestes línies sonaria a tòpic i res més lluny del que pretenc. Disculpa la meva tardança en escriure’t, el cert és que necessitava posar fre al desordre del meu cap i pensar, pensar molt. Suposo que també volia deixar-te un temps prudencial, tot el que ens passa es veu diferent amb el pas dels dies.

Sé com ets sents, et conec prou bé. Sé que estàs dolguda amb mi, que tot el que ha passat t’ha fet mal i que jo en sóc la principal culpable. No pretenc que comparteixis la meva decisió, però sí que l’entenguis. Estimo a en Jaume, l’estimo com mai he estimat ningú, i és aquest el principal motiu pel qual sóc aquí a París. No podia suportar més les males cares dels pares, les eternes discussions, les trobades d’amagat… Joana, viure així m’estava matant per dins, m’estava rosegant l’ànima a una velocitat malaltissa! Sé el que em diràs: que no m’he enfrontat als problemes i que he fugit cobardament. No vull que interpretis això com una fugida, pren-t’ho com el que és: una recerca de la llibertat que anhelava per gaudir la meva vida a la meva manera, no com els altres volen que la visqui! Una lluita pels meus somnis!

Recordo la teva mirada mentre feia les maletes, poques hores abans de marxar. Recordo els teus ulls clavats en mi. No és veritat el que em vas dir, no és veritat que t’hagi deixat sola. Ets la meva germana petita, com vols que et deixi sola? Sempre ens hem tingut l’una a l’altra i la distància no canviarà res. Seguiràs aconseguint tot el que et proposis em tinguis o no físicament amb tu, i jo seguiré al teu costat sempre, quan sigui, pel que sigui. Ho saps.

L’apartament on vivim, a Montmartre, és petit però molt acollidor i l’hem aconseguit amb un lloguer molt assequible gràcies a un amic de’n Jaume que coneix al propietari. Quan tinc prou temps, gaudeixo ajaguda al sofà amb les cames ben estirades, una tassa de te fumejant i un bon llibre entre les mans. M’hi puc passar tardes senceres. El barri és encantador. Aquí també hi van viure artistes com Picasso o Monet, i des que ho sap, en Jaume no deixa de somiar despert. Fa una setmana es va reunir amb un galerista interessat en la seva obra, a veure si té sort i en la propera carta ja et puc confirmar una exposició! T’ho imagines? Mentre ell treballa a l’habitació que hem habilitat com a estudi, jo faig classes d’espanyol a alguns nens del barri al menjador de casa. La gent ens ha acollit amb les mans obertes i el meu francés va millorant dia a dia. Trobo que la ciutat és una mica grisa i sovint fins i tot li endevino un aire trist, però jo sóc tant feliç, Joana…

Aquest Nadal no podrem venir a Barcelona, encara hem d’estalviar més. Havia pensat que, si ho vols, podries venir-hi tu a passar uns dies, que et sembla? Les classes em deixen un raconet que comença a fer goig i podria ajudar-te a pagar el viatge. T’ensenyaria tots els racons de París i et portaria a tastar el millor croissant de mantega del món! Joana, tinc tantes ganes de veure’t…! Digues a la mare que no pateixi, et vindriem a buscar a l’aeroport. I pel viatge en avió no et preocupis, només es nota un pessigolleig a la panxa quan s’enlaira i poc més. Va, pensa-t’ho, d’acord? Espero notícies teves. T’estimo!

La teva germana,

Maria

Fent història :-)

2010-11-07T09:32:00.004+01:00

2010-10-31T18:25:00.001+01:00

“No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d'aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l'està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d'uns instants sans i purs.”

Elisabeth Strout, Olive Kitteridge

Lipdub - Independència

2010-10-30T18:16:00.001+02:00

2010-10-28T23:01:00.003+02:00

"Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lolita: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar,
al tercer, contra les dents. Lo. Li. Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l'escola.
El seu nom oficial era Dolores.

Però als meus braços sempre va ser la Lolita."

Vladimir Nabokov, Lolita

Bon any nou

2010-10-24T11:24:00.002+02:00

Desembre ha arribat silenciosament, com qui no vol la cosa. El fred de bufandes gruixudes s’ha filtrat pels carrers de manera inesperada i la ciutat el sobreviu a base de llums de colors i felicitat disfressada de caganer, avet o tronc màgic. En Lluc odia el Nadal. Li repugna l’alegria pactada que tothom s’obliga a demostrar. I odia el fred. I desembre és fred, molt fred. Desembre és gairebé mentida.

El vespre del dia trenta-u, a poques hores d’acomiadar un any nefast, en Lluc busca un bar agradable del casc antic de la ciutat i s’asseu a la taula més arraconada que troba per prendre un cafè amb llet ben calent. Des del seu refugi observa tota la clientela del local. Una parella que es dedica mirades i xiuxiuejos. Al seu costat, un parell de nens que s’embruten llavis i jerseis de xocolata i fan que el seu pare hagi de demanar més tovallons de paper al cambrer. Un grup d’avis que juga al dòmino i xerra de futbol. En Lluc remena el cafè mentre mira la cadira que té al davant, a l’altre costat, a poc més d’una tassa de distància. Alguns granets de sucre li han caigut sobre la taula i dibuixen una estranya figura rodejant el telèfon mòbil, que descansa impassible. En Lluc se’l mira. Quiet, silenciós. Espera. I espera. I torna a mirar arreu. I tot resta igual.

Arriba a casa cap a dos quarts de deu, tot i que el barri està desert com si fos matinada. El soroll de la porta no ha despertat en Minúscul, que segueix ben escarxofat sobre un coixí. No té ni gana ni ganes de cuinar, així que prepara unes torrades de pa amb tomàquet amb una mica d’embotit i obre una cervesa fresca. Sopa amb els ulls fixats a terra i el cap fumejant. Mentrestant, al pis tot és silenci. Acabat el sopar, decideix enfrontar-se de nou als seus fantasmes i entra a l’habitació. Per enèsim cop, obre l’armari. Buit. Obre el calaixos. Res. Tot exactament igual que l’últim cop. El llibre de’n Paul Auster encara descansa a la tauleta de nit, amb el punt de llibre marcant l’última lectura, intacte. Vint minuts més tard, en Lluc seu a la butaca del menjador amb els braços rodejant les cames encongides, com si amb la pròpia abraçada volgués abastar el món sencer.

Just quan el campanar inicia el compte enrere cap al nou any, en Lluc engrapa en Minúscul i s’aferra fortament al seu petit cos. L’animal, sorprés per la imprevisible acció del seu amo, miola àvidament, mig espantat mig queixós, però de seguida opta per solidaritzar-se amb ell i acceptar de bon grat les carícies que li profereix. Mostrar-se submís a la seva voluntat és quelcom poc habitual, però ja se sap que en època nadalenca fins i tot el més amarg s’acaba endolcint. I qui sap, potser amb tot plegat es guanya un bon àpat.

En pocs segons, la cridòria i alguns petards s’escolen per les parets i la paciència de’n Minúscul arriba a la seva fi. El soroll el porta a refugiar-se sota el sofà i a deixar en Lluc altre cop desemparat, notant com el cor se li estreny de nou sota el pit, just en l’instant en què una llàgrima rellisca gairebé tímidament per les galtes i arriba als seus llavis. A la butxaca, la paraules encara bullen: “No puc més. Me’n vaig. No em busquis. Ho sento.”

2010-10-22T22:28:00.004+02:00

"Fem un Bed & Breakfast?"

Els Amics de les Arts

La realitat de l'entorn quotidià

2010-10-20T22:23:00.005+02:00

Un energúmen que puja per les escales mecàniques del metro insulta a un noi que baixa cap a l’andana carregat amb una bossa color rosa, sembla ser que per haver-se atrevit a mirar-lo d’una manera que no li ha semblat agradable. Vomitiu. Se’m barreja ràbia, fàstic i vergonya aliena. Però abaixo la vista cobardament i segueixo amb la meva lectura.

A l’andana del metro, una dona llegeix un diari gratuït. La portada anuncia l’exitós rescat dels miners xilens. Giro el cap i al meu costat trobo el cartell de la pel·lícula Enterrado. Inspiro profunda i lentament i em trec la jaqueta. Al metro fa molta, molta calor.

A punt d’arribar a casa, torno a sentir aquella olor de colònia estranyament familiar. Em torna a passar pel cap investigar quina marca és, però de nou prescindeixo d’una idea que des del primer moment pinta estúpida. Prefereixo la opció un tant romàntica d’anar ensumant de tant en tant aquest perfum masculí de la mà de desconeguts.

Darrera meu un nen d’uns vuit anys puja per les escales mecàniques del metro. El segueix la que sembla ser la seva mare, amb un cotxet de nadó. El nen no para de xerrar explicant-li la victòria del seu equip al partit de futbol que han organitzat a l’hora de l’esbarjo amb alguns companys, però la dona no sembla que l’escolti gaire, preocupada com està que el nen pari quiet, que s’agafi bé a la barana, que deixi passar a la gent que vol pujar caminant, que no doni cops amb la motxilla,... Arribem a dalt, l’escala acaba, el nen que xerra, i la mare que crida, crida, i crida: “Vigilaaaaaaaaaaa!!!”. Algú es gira amb un somriure que em fa dubtar del que realment espera veure. Jo em reprimeixo les ganes. No se sent cap patacada. El nen ha callat de cop i a mi se m’escapa el riure. I no sóc la única.

Hora punta a la línia blava. Tothom va ben encongit. Es fa difícil entrar al vagó, però també sortir-hi. Arriba la meva parada i poca gent es mou. Intentant baixar, vaig esquivant cossos i demanant disculpes i em sembla que gairebé ho aconsegueixo quan un grup de solidaris em barren el pas i m’engulleixen de nou cap a dins. Han decidit entrar al vagó peti qui peti, i què importa si un grupet d’indefensos tenim interés en sortir. M’indigna aquesta mala educació quotidiana que ens està tornant a tots plegats tan poc persones.

El mateix dia, a la cua del supermercat, un bitllet cau de la cartera d’un home gran. Un noi jove, darrere seu, s’ajup per agafar-lo i li torna. L’home no s’ha adonat del descuit i li agraeix diversos cops. Insisteix que no tothom faria el mateix i torna a donar-li les gràcies. La seva reacció fa enrojolar el jove, sembla que no s’acaba de creure que el seu acte mereixi tanta solemnitat. Surto del supermercat pensant que petites coses com aquesta em fan recuperar la pau amb el món.

En un pas de peatons sense semàfor, una noia aboca el cotxet de nadó que porta i tot seguit treu el cap per veure si passa algun vehicle. L’acció em deixa petrificada. La vaig seguint amb la mirada mentre intento reaccionar. Em queda un mal cos a sobre que triga una estona a marxar.

Un home, ja de certa edat, canta cançons franceses demanant almoina pels vagons del metro. Una parella de turistes, igualment francesos, somriu mentre el mira, treu la càmara de fotos i s’hi retraten un parell de cops. Em pregunto quin interés els deu suscitar posseir tal record de la ciutat, i me’ls intento imaginar fent el passi de fotos amb familiars i amics explicant la casual troballa. Donen unes monedes al cantant i emocionats, semblen comentar la jugada. Sovint em penso que vaig a l’inrevés de tothom però igualment… no entenc res de res.

Baixant per Rambla Catalunya, un nen d’uns cinc anys pregunta al seu pare per què fanals i arbres tenen una cinta rosa lligada. El pare li explica és el dia mundial contra el càncer de mama, que és una malaltia greu que pateixen algunes dones i que posen una cinta rosa perquè tothom pensi i ajudi a que les que estan malaltes es curin. El nen contesta: “Doncs jo també vull posar-me una cinta rosa, perquè així ja no estaran mai més malaltes”. La innocència del nen commou a qualsevol. Ni al millor publicista se li hauria acudit una escena així.

Una dona jove vesteix amb pantalons pirata, sandalies i samarreta de tirants. De la mà porta un nen d’uns tres anys amb pantalons llargs, abric amb caputxa i bufanda. Em dóna per somriure davant d’una contradicció tan flagrant.

2010-10-18T20:51:00.001+02:00

"No et cansis mai de lluitar pels qui estimes."

Infidels

2010-10-17T21:17:00.001+02:00

"A year ago, a year ago...
I bet for you and lost."

Robert Ramirez, Proud of you

2010-10-08T21:41:00.001+02:00

"Penso, quina sort tenir cançons

per explicar-te que a vegades sóc al fons,

i treure l'energia necessària

per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,

a la platja de Barcelona alguna nit de juliol.

I escriurem que no ens prendran mai més la vida,

que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port."

Cesk Freixas, La petita rambla del Poble Sec

2010-10-07T22:35:00.002+02:00

"A vegades t'estimo però no m'agrada."

Els Amics de les Arts, A vegades

2010-10-03T19:34:00.005+02:00

"Pomelo está enamorado.

Del undécimo rábano de la tercera fila.

De Rita, aunque ella jamás le mire.

Del rocío.

De Gigi, un poquito.

Está enamorado de la buena música.

Está enamorado de la lluvia de la tarde,
porque es inexplicable.

¡De la luuuuuuuuuuuna!

De esa piedra gris,
porque sólo tiene a Pomelo para que le quiera.

Está enamorado de las flores de alcachofa,
porque son raras.

Está enamorado de ese perfume de menta
que le da escalofríos.

De su sombra, porque siempre le acompaña.

Está enamorado del jardinero, porque hace bien su trabajo.

Y de su flor de diente de león, ¡por supuesto!"

Ramona Badescu / Benjamin Chaud, Pomelo es elefantástico

2010-10-01T22:50:00.002+02:00

"Mira’t, has enterrat el que havies somniat tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si tot era, tot era tan clar.
I tu no ho has vist fins que t’has despertat,
dubtant si arribaràs on tothom t’imaginava."

Gossos, Deixa't portar

2010-09-30T21:09:00.001+02:00

"Your lipstick stains on the front lobe of my left-side brain

I knew I wouldn't forget you and so I went and let you blow my mind.

Your sweet moonbeam

the smell of you in every single dream I dream.

I knew when we collided you're the one I have decided who's one of my kind"

Train, Hey, soul sister

2010-09-29T20:02:00.001+02:00

"Arribarà el dia que potser hauràs de pagar un preu molt alt per tot el plaer i l'alegria que l'amor genera. I quan més intensament estimis, més intens serà el dolor futur. Coneixeràs l'angoixa de la gelosia, de la incomprensió, la sensació de rebuig i d'injustícia. Sentiràs el fred fins al moll de l'os, i a la sang se't faran glaçons que et correran sota la pell. La mecànica del teu cor esclatarà. (...) Com a màxim, potser resistirà la intensitat del plaer, però no és prou sòlid per patir les penes de l'amor."

Mathias Malzieu, La mecànica del cor

2010-09-28T21:17:00.003+02:00

"Just en el moment
en què l'avió anava caient
sense control i la gent xisclava
em va venir a la ment
aquell clotet que et surt rient
i la llargada infinita
del teu coll."

Els Pets,
El que val la pena de veritat

2010-09-27T20:52:00.004+02:00

"En realitat, la Julie no havia vist plorar mai cap home.
Sempre era ella qui plorava."

Pierre Szalowski, El fred modifica la trajectòria dels peixos

2010-09-26T12:35:00.007+02:00

"Vine, et convido a un croissant. Fem una vichysoisse. Si vols fer una fondue, en un bon restaurant. Saludarem al xef, brindarem amb xampany. Menjarem petit fours, semblarem dos infants. Anirem als Méliès en sessió Nouvelle Vague i veurem tots els films d'en Truffaut i d'en Godard. Et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eiffel. Farem com l'Amélie en moto per París. Pujarem a la suite, t'untaré de foie-gras. Fem un quadre avantgarde amb paté de canard. Agafarem la roulotte, seguirem els del Tour i ens pararem a Andorra a comprar-te un perfum."

Els Amics de les Arts, Déjà-vu

2010-09-25T22:41:00.001+02:00

"Dona'm força per cridar"

Lax'n'Busto, La meva terra és el mar

2010-09-24T22:16:00.003+02:00

"Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc."

Els Amics de les Arts, Jean-Luc

2010-09-23T20:46:00.002+02:00

"...somiant tocar textures
entre vermells i ocres,
resseguint-nos les costures,
mesurant les mesures,
fascinats,
guardant-nos el secret,
sense dir-nos res
però estranyament conscients."

Els Pets, Per veure't a tu

2010-09-22T21:43:00.006+02:00

"La teoria dels nusos és una ciència matemàtica complexa que permet explicar coses molt simples de la vida. Quan s'estira un fil d'un cabdell de llana embolicat, de vegades es desnua de cop, de vegades el nus es va engrandint. És com la vida, uns gestos insignificants poden comportar grans coses. I de vegades, el mateix gest no fa el mateix efecte."

Pierre Szalowski, El fred modifica la trajectòria dels peixos

2010-09-21T20:31:00.016+02:00

"I'd like to be under the sea

in an octopus's garden with you."

The Beatles, Octopus's garden

2010-09-20T22:03:00.004+02:00

¿Alguna vez te han comido el corazón a mordiscos?

Carmen

2010-09-19T15:02:00.002+02:00

"I que tinguis sort a Reykjavik"

Els Amics de les Arts, Reykjavik

2010-09-18T16:00:00.015+02:00

"Sometimes the strongest
and most wonderful things
are those we cannot see.
Sing a song, sing a song
well about how things seem
more important at night."

The Triangles, Applejack

2010-09-17T23:33:00.001+02:00

"I estimàvem amb la força del que no
ha patit ferides.
Amb la set insolent del que ho vol tot
d'un glop i sense glaçons,
al so de tantes cançons.

(...) I estimem tant malgrat haver patit
mil i una ferides,
convençuts que el futur serà de qui
es begui la vida d'un glop
al so d'alguna cançó."

Els Pets, Sense glaçons

2010-09-16T23:19:00.003+02:00

"Fan l'amor d'una forma animal

entre camises i xandalls,

mitjons, petons i americanes.
(...) I un ós, i flors i un dinosaure."

Els Amics de les Arts, L'home que treballa fent de gos

Foto: Francesc Balagué

2010-09-15T23:18:00.006+02:00

"Ha provat de portar a terme l’empresa més difícil que un ésser humà pot afrontar a la vida. ¿Sap què ha fet? Ha intentat anul·lar el sentiment amb la raó. És tan absurd com si algú mirés de convèncer amb paraules i arguments un cartutx de dinamita que ja no cal que exploti."

Sándor Márai, La dona justa

2010-09-14T22:39:00.014+02:00

"And I will wait for you
As long as I need to

And if you
ever get back
to Hackensack
I'll be here for you"

Fountains of Wayne, Hackensack

2010-09-13T23:23:00.009+02:00

"Sé molt bé que em deixaràs amb un pam de nas,

fet malbé com un llibre sota la pluja.

Xino-xano tornaré, direcció al no res.

Potser faré un café si trobo un lloc obert."

Gossos, La nit s'acaba

2010-09-12T13:39:00.010+02:00

"Aunque por fuera parezca fuerte,
por dentro soy frágil.

A veces no consigo comprender
por qué soy tan rara."

Jimmy Liao, La noche estrellada

2010-09-11T15:37:00.014+02:00

"En aquella época, el futuro remoto era algo indefinido, no sabía qué nombre dar a mis vanas ilusiones. Solía estar sola, deambulaba por calles interminables, y cuando se levantaba el viento me sentía como la hojarasca. Contemplaba el cielo estrellado, deseando saber si habría alguien en algún lugar del mundo encaminándose hacia mí. Era como la luz, que va de una estrella a otra.

Luego apareciste tú. Y después nos separamos.

Esperábamos la juventud, pero nos equivocamos el uno con el otro."

Jimmy Liao, La noche estrellada

Vincent Van Gogh, La nit estrellada

Oshi! Oshi!

2010-09-04T14:28:00.017+02:00

¿Eres mi amiga imaginaria?

Sht... si tú crees en mi
yo creeré en ti.

¿Volveremos a vernos?

Tal vez... si sabemos buscarnos.

Jorge Luján / Mandana Sadat, Cosas con plumas

2010-07-19T21:35:00.015+02:00

"I m'ennuego de tant còrrer.

(...) I no sé què és caminar,

perdre'm en silenci i badar,

donar forma als núvols,

deixar de pensar..."

Dúmbala Canalla, M'enfango

2010-07-11T11:01:00.013+02:00

"No hay despedidas más tristes que las que nosotros tenemos,

porque nunca sabemos si volveremos a vernos,

aunque no dejemos de buscarnos..."

http://blogs.ya.com/losangeleslloran/200601.htm

2010-07-08T10:58:00.015+02:00

"Que no m'has dit
com ho tens per escapar-te amb mi..."

Els Amics de les Arts, La merda se'ns menja

Therapy

2010-06-28T00:17:00.004+02:00

Meanwhile...

(Re)considering my life

La dona justa

2010-06-20T02:30:00.008+02:00

"Jo sentia que tanta felicitat no em corresponia."

"Va fer el més difícil: intentar anul·lar els sentiments amb la raó. I això no és possible."

Lipdub - UVic 2010

2010-06-16T22:13:00.001+02:00

P4A Molinets Curs 2009-2010

2010-06-15T20:02:00.004+02:00

You can always go downtown - Perspectiva II (feinetes IV)

2010-05-19T22:35:00.011+02:00

M'he llevat aviat, com cada dia. Em preparo unes torrades amb pernil dolç baix en sal i un suc de taronja per omplir l'estòmac. Paro la tauleta amb rodes que la meva filla va insistir en regalar-me ("T'ho farà tot més fàcil", em va dir) i la col·loco amb cura davant la butaca del menjador. M'hi assec, me l'apropo i em disposo a esmorzar escoltant les notícies a la ràdio atrotinada que, per sort, es resisteix a jubilar-se.

Acabat esmorzar i noticiari, dedico una estona a llegir alguns poemes de'n Martí i Pol. Segueixo des de la pàgina que em marca el punt de llibre que el meu nét Marc em va regalar fa uns dies. La seva carona, amb un somriure tímid, em torna la mirada. A sota, el cos d'un cavaller guixat amb colors vius i un "Sant Jordi 2010" escrit "amb lletra lligada", que em diu ell. El dia que m'ho va donar em va explicar amb pèls i senyals com l'havia fet, tan emocionat que s'entrebancava amb les seves pròpies paraules:

- I saps què, avi? Les nenes han fet la princesa. Al principi jo volia fer la princesa, perquè m'agradava molt. Però l'Anna ens va explicar el conte i ens va dir que el Sant Jordi anava en cavall, i a mi m'agraden molt els cavalls. I llavors ja no volia ser una princesa, perquè la princesa no té cavall, i el Sant Jordi sí. A tu qui t'agrada més, avi?

Sort d'ell, que em dóna forces i em contagia energia.

Em capbusso en les paraules del poeta, endinsant-m'hi amb força i dedicació: Tantes coses / se m'han perdut amb tu que em resta a penes / l'espai de mi mateix per recordar-te. I recordo, sí, recordo l'Elisenda com si fos al meu costat, ara mateix, desafiant-me amb ulls dolços mentre remena agulles i fils (sempre, sempre) per fer-li els primers jerseiets minúsculs al Marc, que ara creix sense haver conegut a la seva àvia. La meva estimada Elisenda, tan delicada, tan riallera, tan lluitadora, amb tan caràcter. En Martí i Pol era el nostre poeta. Amb els seus versos, també nostres, ens vam estimar. I ara sento que són els únics que m'acompanyen en l'agonia que em suposa l'haver d'enfrontar-me al món cada dia. "Sort del meu nét", em repeteixo, en qui veig reflectides totes les meves il·lusions, les de l'Elisenda, les de tots dos. El dia que ella ens va deixar, en Marc feia un mes de vida. Quina ironia, vida i mort tant a tocar. I quin mes, senyor! Enfonsat mentre veia a la meva dona apagar-se lentament i alhora tranquil de la felicitat immensa que la rodejava malgrat saber el seu imminent destí.

El cucut del rellotge marcant les deu em desperta dels meus pensaments i torno a la realitat. Surto de casa, és hora del passeig diari. Els mateixos carrerons de sempre em porten a voltar per Ciutat Vella. He sigut testimoni de la degradació del barri, però no puc evitar estimar-me'l amb la passió del que té una vena als ulls i no vol veure-hi més enllà. Quan hi passejo em transporto; sóc jo, però un jo fora de mi mateix. Em sento viu. I és ben curiós.

M'agrada estar-me una estona a la Plaça Sant Jaume, mirant a la gent. A la Plaça Sant Jaume s'hi veu de tot. Turistes, escolars fent visita a l'Ajuntament o al Palau de la Generalitat, manifestants en massa, manifestants solitaris, pancartes, periodistes, polítics, transeünts que aixequen el cap, d'altres que passen fugaçment... La vida, si més no. Em crida l'atenció una noia solitaria. Escolta música i camina pensativa, observadora però absent. Va cap al carrer Ferran i les meves passes m'hi porten darrere. Els cabells foscos dansen sobre les seves espatlles amb una gràcia que em resulta familiar. Tant com el seu cos menut, els braços balancejant-se al ritme dels seus peus, l'aire entre somiador i trist que li endevino.

Caminem distanciats cap a la Plaça Reial. Ella passeja poc a poc i no se'm fa difícil seguir-la. Per un moment m'espanta la imatge que dec donar, darrere d'una noieta a qui li trec més de cinquanta anys, però de seguida m'oblido d'aquesta idea. Veient-la a ella, jo només hi veig la meva Elisenda, jove, innocent. La meva estimada Elisenda. M'encanto amb la seva presència alhora que em fascina la malencònica tristor que desprén, estranya en els seus vint-i-tants anys, que haurien d'estar plens d'il·lusions i somnis. Enfilem el carrer Vidre i tombem per Escudellers. Ella hi és, però no hi és. El cap en els seus pensament, jo en els meus.

A tocar de la Plaça del Teatre s'atura. Just en el moment en que tomba el cap i crec endevinar-li un lleuger somriure, venço la barreja de por i vergonya:

- Disculpi una pregunta...

Es gira de cop, sorpresa.

- Si...

- Perdoni que la molesti, senyoreta, que em podria dir quina hora és, si us plau? - Parlo a poc a poc, procurant que els nervis no em traicionin. Ella m'observa. No s'espanta. M'estudia minuciosament.

- Sí, perdoni... Són tres quarts d'onze. - Contesta, finalment. Somriu.

- Moltes gràcies, senyoreta, molt agraït. De veritat, molt agraït. És vosté molt amable.

- De res, home... - Em contesta de cor. Li noto, li llegeixo als ulls. Hi ha quelcom especial en ells.

- Li dic amb el cor a a la mà, és molt amable. No és fàcil trobar gent com vosté amb els temps que corren... - Em mira. - Ve molt per aquí, vosté?

- De tant en tant... Quan vull desconectar, tenir una estona per mi... Quan sento que ho necessito. - M'intriga què li deu passar pel cap.

- Li puc ser sincer? No sé què és tot això que li ronda pel cap, però valori bé si val la pena. Si pensa que no, ja sap què ha de fer. Si és el que vol, endavant, lluiti amb totes les seves forces. La vida passa molt més ràpid del que tothom assegura, li dic. Un no se n'adona i es troba sol, arrugat com una pansa i pràcticament vivint de records. La temporadeta que passem aquí és curta i a sobre, ens ho posen complicat de valent. Però hem d'intentar passar-ho el millor possible. No es tanqui a sentir, a gaudir, a viure. No li demano que faci cas d'un vell cabut com jo, però si li faig pensar ni que sigui una mica en tot el que li dic, ja me'n donaré per satisfet. I disculpi si el meu atreviment la incomoda.

Sé que l'he desconcertada. I jo no em reconec.

- M'ha deixat sense paraules... No sé què dir... Gràcies... - Em diu.

- Gràcies a vosté. Ha sigut molt amable. Si algun dia ens tornem a veure per aquí, no dubti a saludar-me. La meva memòria de peix oblidarà fàcilment la seva cara, però no la nostra trobada, li asseguro. Ha estat un plaer conèixer-la, de veres, m'ha agradat molt parlar amb vosté, senyoreta. - Un últim somriure i marxo fugaçment, mig avergonyit.

No entenc què m'ha passat pel cap per llençar-me a parlar amb una desconeguda que podria haver-me engegat a pastar fang ràpidament i amb motius. Decideixo tornar a casa. En arribar, tanco la porta i observo l'estança. I me n'adono que sovint, el temps no ho cura tot. Que trobo a faltar la meva dona tant com el primer dia de veure'm sol i perdut sense la seva companyia. Que la recordo amb un deliri malaltís cada dia i que aquesta bogeria m'està matant. I que, arribat aquest punt, em plantejo si no seria millor anar apropant-me a ella, amb delicadesa, subtilment, a poc a poc...

"De tant en tant la mort i jo som u,
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre."

Miquel Martí i Pol, Metamorfosi - I

Fràgil

2010-05-18T19:07:00.006+02:00

"Assumir la fragilitat de les coses que realment importen. Assaborir-les amb el delit del que les sap temporals, efímeres, fugisseres. Tastar-les cada dia agraïts i astorats de tenir-les encara a l'abast. Capbussar-nos en elles fins a quedar-ne xops. Intuir que malgrat la cura que hi dediquem qualsevol dia un imprevist o senzillament la nostra pròpia mala traça pot esmicolar-les en mil bocins.

Fràgil és un aparador d'estats d'ànim, un inventari de persones necessitades d'amor que malgrat les ferides no es resignen a deixar d'equivocar-se, a deixar d'estimar i ser estimades. Fràgil és ple d'ànimes que incorporen l'enyor, la melangia o l'absència a la seva vida amb el convenciment adult que totes les ferides acaben cicatritzant, i que la marca que et deixen és la prova definitiva que encara estan vives.

Saber-nos fràgils, sense complexos, amb un somriure que ens ajudi a guixar les esquerdes. Saber-nos fràgils i amb aquesta certesa adonar-nos que, curiosament, ens estem fent més forts."

Els Pets, full promocional

Sense paraules...

Llibres

2010-05-13T21:08:00.001+02:00